Els dimecres eren el seu dia preferit. Havia passat tant de temps que ja no podia recordar el perquè. Va obrir un ull per rebuscar el mòbil entre els llençols. Eren les 7 del matí, només havien passat dues hores. Una altra nit d’insomni. Va mirar per la finestra i, amb un esguard, va percebre els núvols. Mig somriure el va entrapar per sorpresa, convidant-lo a despertar. Ell només sortia els dies de pluja.

El seu abatiment crònic era certesa i enigma a parts iguals. S’acostava la data del seu aniversari. Aquest 2022, el 9 de març queia en dimecres, coses del destí li agradava pensar. Avui tampoc rebria el missatge que tant anhelava. Ja estava acostumat al tracte de silenci de les darreres setmanes. Després d’una existència entre crits i violència diaris, aquesta nova relació amb la serenor venia acompanyada pel renaixement del neguit.

“Ghosting”, terme que havia arribat al seu vocabulari feia 2 mesos per convertir-se en rutina. Aquell mes de març, que ja quasi tocava a la seva fi,  estava sent d’allò més estrafolari. Dies ardents s’arreplegaven setmana rere setmana. Mirar la pantalla del mòbil s’havia convertit en un altre reflex involuntari del seu cos, com respirar. Foragitava els pensaments ensordidors entrant a TikTok, era el perfecte analgèsic  per cloroformitzar el seu cervell.

Va obrir l’App del temps per confirmar els vint formidables graus i apoteòsic Sol que s’escolaven pel finestral obert del menjador. Amb desaire, va obrir l’Spoti. Sonava “My Love” de Florence and the Machine en repeat… “­­­­­­I was always able to write my way out. The song always made sense to me. Now I find out that when I look down, every page is empty”… Va tornar a mirar la pantalla. Eren les 14:05, silenci mancat de paraules… “So tell me where to put my Love. Do I wait for time to do what it does? I don’t Know where to put my Love”… Es va acostar a la finestra. No li agradaven gens aquells dies que ja semblaven avançar l’arribada de l’estiu. Va fer un skip random. Primera vegada en tres setmanes que canviava de cançó. “Mr Blue Sky” de Electric Light Orchestra va aparèixer del no res. La ironia… “Today’s forecast calls for blue Skies!”… La seva mirada es va perdre resseguint la façana de l’edifici gris que li tapava l’horitzó. Va notar com una llàgrima humida i calenta lliscava galta avall, solitària… “Hey you, with the pretty face. Welcome to the human race. A celebration, Mr Blue Sky’s up there waiting”… Una serenor desconeguda es va apoderar de la seva respiració… “And today is the day we’ve waited for! Ah-Ah-Ah”… Ressonava mentre en Nico es precipitava al buit de la seva existència. Ell, que només sortia els dies de pluja.